Un esforç que val la pena

Començar en això dels debats no és feina fàcil. Ho sabem almenys des de l’època de Ciceró, per a qui el bon orador havia de saber moderar el seu discurs, a més de fer gala d’una saviesa «universal en ciències i arts». Tant és així que aquell qui entra per primera vegada en el món de l’oratòria es troba molt sovint una mica desbordat davant la situació d’haver de parlar en públic, dient en tot moment coses raonables i sabent-se mostrar persuasiu davant el seu auditori.

L’art de l’oratòria, l’art de saber parlar, bé podria ser definit com l’art del saber estar, doncs parlar i actuar no divergeixen tant com ens pensem. I si tenim en compte que vivim en un món abocat a la pantalla tàctil on el més fàcil és obviar els accents, acurtar les paraules i economitzar les preposicions, no ens hauria d’estranyar que quan un surt a l’escenari d’un auditori per dirigir-se als seus companys el primer que experimenta és una certa por. La por que causa la manca de pràctica, de fluïdesa, de control.

Parlar bé, com saber estar, depèn d’un conjunt molt ample de factors, factors que requereixen una gran dedicació, uns bons coneixements i un bon grapat d’hores per practicar, practicar i practicar fins que el nostre cos respongui exactament a allò que volem que faci. Òbviament hi ha persones que posseeixen molts d’aquests factors de manera innata. Hi ha gent que té molta facilitat a l’hora de parlar i n’hi ha d’altres que són capaços de crear del no res un excel·lent fil argumental. Tanmateix la persuasió està molt per davant d’aquestes aptituds. Ser persuasius consisteix en saber captar l’ambient i saber col·locar-nos ben bé al punt mig d’aquella inèrcia que ens envolta, saber-la guiar per on nosaltres volem i conèixer el lloc on la volem portar.

I això només és possible amb un bon equip al costat. Pensar en grup, deixar que les idees es transformin davant nostre, es condició sine qua non per construir una bona argumentació. La implicació i la participació de tots els membres d’un equip fan de la feina feta quelcom treballat i complex que finalment resulta coherent. És molt interessant, per exemple, el moment en què ningú sap que fer, on ningú es creu cap definició, ni cap demostració li resulta satisfactòria, i de sobte, com del no res, algú pren una agulla i fila les idees escapçades de manera que tot pren sentit.

I és que saber parlar implica saber pensar. Ser capaços d’identificar els prejudicis, ser creatius i utilitzar la lògica. Saber que tot argument té un punt feble i identificar els punts forts d’una idea fins a convertir-la en un raonament. Acompanyar-nos d’exemples, fer-ho fàcil i comprensiu, ser amable amb aquell que ens escolta. No existeix cap altre animal que sigui capaç d’enaltir la paraula fins a convertir-la en art. El debat ens obliga a adonar-nos-en.

És per tot això que penso que una activitat com la Lliga de Debat Universitari, que té lloc entre les universitats de parla catalana i que enguany ha celebrat la seva setena edició, mereix una menció especial dintre del nou programa d’estudis universitaris. Estem parlant d’una disciplina que té una tradició tan llarga com la mateixa història d’Occident. L’art de saber-se moure amb diplomàcia o de saber negociar el que ens és millor, l’art de ser capaços de transmetre els nostres sentiments i de saber enfrontar-nos amb aquells amb qui no coincidim, és una d’aquelles competències, parlant en bolonyès, que no podem descuidar si volem que els nostres estudiants tinguin una formació completa a les universitats.

A mi m’havien demanat que parlés de l’experiència de l’equip de la Universitat Ramon Llull a la Lliga, però no he trobat una manera millor d’expressar el que durant els dies de lliga a un li passa pel cap. Crec sincerament que apostar pel debat, per la confrontació d’idees, per la correcta exposició dels arguments, és la millor manera per fer que les noves generacions sàpiguen triar la paraula com a mode de reivindicació i d’assoliment de resultats. La paraula que està més enllà de la violència, de la guerra, més enllà de la misèria humana que veiem cada dia als telenotícies.

Per últim, i per això el més important, només em queda mencionar als amics. Als amics que fas durant els viatges per l’antiga Catalunya. Amics amb els qui comparteixes habitació, patiment i nits de festa. Gent que trobes al teu costat, gent amb qui parles de tu a tu i que no saps com, però acaba per romandre al teu costat més enllà de la competició. Tots ells són la demostració palesa que parlar és un exercici de sociabilitat i saber parlar, una oportunitat per conèixer a qui tens davant.

Fa set anys que la Lliga de Debat Universitari es duu a terme gràcies als esforços de la Xarxa Vives i a la col·laboració de totes les universitats de parla catalana, esperem que aquesta iniciativa serveixi per mantenir viu l’esperit del debat i que segueixi encoratjant els futurs estudiants per donar-se l’oportunitat de gaudir de la paraula.

Cristian Palazzi
Universitat Ramon Llull

Altres articles publicats a «L’espai de»
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat
(Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)



5/04/2011 » L'espai de








Llibre recomanat

Actualitat universitats