La universitat com a comunitat d’emprenedors

Actualment hi ha un interessant debat sobre la missió de la universitat; sobre quin ha de ser el seu paper en aquesta crisi que és, realment, un canvi de paradigma.

Un punt de vista molt enriquidor per a les persones que governen les universitats és el que procedeix de la societat i, més concretament, dels empresaris. Tres documents del Círculo de Empresarios aporten dades interessants: Una industria competitiva, clave para recuperar el crecimiento (2010); El espíritu emprendedor: elemento esencial para afrontar la crisis económica española (2009); i Una Universidad al servicio de la sociedad (2007).

Aquests documents revelen que, entre les debilitats de la indústria, destaquen la manca d’innovació, l’escassa relació universitat-empresa, una insuficient internacionalització i una estructura empresarial amb predomini de pimes i un lent creixement de la productivitat. Pel que fa a la universitat, aquests documents ressalten que es requereixen molts canvis: «En la formació, se segueix posant més èmfasi en la transmissió de coneixements que en l’adquisició de capacitats i habilitats personals, la qual cosa constitueix un obstacle per al desenvolupament de l’esperit emprenedor i d’innovació dels estudiants. És, per tant, una formació allunyada del que demanen la societat i el mercat laboral. L’educació en el foment de l’esperit emprenedor en l’àmbit universitari hauria d’estendre’s a professorat i comunitat investigadora».

Si ens centrem en el cas de l’estat espanyol, dins el marc de la regió Vives, veiem que és a la cua de la UE-25 pel que fa a emprenedoria:

Per què manquen emprenedors? És una qüestió cultural: aversió al risc, una de les principals forces neutralitzadores de l’esperit emprenedor.

Descobrim aspectes socials, culturals i educatius que dificulten a Espanya l’activitat emprenedora d’una manera excepcional, i manifesten una feblesa força rellevant dins del seu entorn.

Pel que fa a formació i inserció laboral, el problema més important del sistema universitari és que la universitat no promou realment les actituds emprenedores d’estudiants i professors. A més, com es pot observar en aquest quadre, Espanya és a la cua d’Europa en termes de prestigi social de l’empresari, i aquest punt de vista incideix directament en el procés d’esbrinament de la vocació professional de l’alumne.

Però, quins són els valors que haurien d’estar presents en els emprenedors i empresaris del futur immediat? Estem parlant de l’afany de superació i servei, la capacitat d’assumir riscos, la creativitat i la independència, la capacitat de diàleg i de treballar en equip, la cerca de la veritat, la capacitat d’autoaprenentatge permanent, etc.

Aquests valors caldria trobar-los, en primer lloc, entre el professorat. L’emprenedoria es transmet per osmosi! Evidentment no tot el cos de professorat es compondrà d’emprenedors, sinó que n’hi haurà prou amb una fracció. Els alumnes trobaran models als quals voldrien emular; en conseqüència, cal incorporar docents de reconegut prestigi professional, emprenedors empedreïts sempre en lluita en contra d’ells mateixos.

Què podem fer, doncs, de diferent a les universitats? Una primera visió ens durà a multiplicar els itineraris per formar els alumnes i fer-los competents en molts àmbits, donar-los més ocupabilitat. Això conduiria cap a una proliferació de graus i postgraus ineficient i inassolible. Podem reduir aquesta multiplicació creant itineraris més específics dins les diverses ofertes formatives. Malgrat tot, encara que s’assegurés una bona formació teòrica i pràctica, no revertiria necessàriament en una major actitud emprenedora. Davant aquest escenari hem pres les decisions següents:

1. Oferta de graus: reduïda, interdisciplinària, internacional, que incorpori transversalment aspectes antropològics fonamentals que transmetin una visió integral de la persona humana i els valors ja esmentats, com la pèrdua d’aversió al risc i l’afany de servei.

2. Oferta de postgraus: formació al llarg de tota la vida. Un ventall ampli i canviant adaptat a les necessitats dels sectors. Amb qualitat tècnica i exigència.

3. Posar emprenedors a les tarimes i al govern de la universitat. Aquests «agitadors» han de ser reconeguts dins la carrera docent, fugint del risc de generar un cos acadèmic uniformitzat per un sistema d’acreditació desmesuradament lineal.

4. Tractament personalitzat a l’alumne. Itineraris personals, no a través de la multiplicació dels plans d’estudis, sinó de la tutoria corresponent a cada assignatura i l’assessorament transversal a tot el grau i el postgrau. En aquest sentit, una activitat formativa excel·lent és el coaching.

5. Fugir de l’hiperpaternalisme. L’alumne necessita superar dificultats. Atenció personalitzada vol dir exigir per extreure les millors qualitats de cada persona i, en el cas del possible emprenedor, ajudar a perdre la por al fracàs. Això sí, donar suport per madurar les estratègies professionals posant a disposició de l’alumne un servei d’estratègies professionals.

6. Atenuar l’afany transgressor de l’emprenedor a través de l’esmentada atenció personal i de la formació humanística i antropològica.

7. Pràctiques a empreses que siguin autèntiques activitats de prova i error.

8. Creació de màsters que generin atmosferes d’innovació real a empreses, que connectin, a través dels alumnes, el professorat amb els professionals.

Cada alumne, de grau o de lifelong learning, té un itinerari personal, únic. Un itinerari traçat no a través de la multiplicació dels plans d’estudis sinó mitjançant l’atenció personalitzada. Aquesta atenció, juntament amb la presència d’emprenedors entre el professorat, constitueixen la més gran aportació que la universitat a hores d’ara pot fer a la societat, un cop reconegut que no hi ha crisi sinó un canvi de paradigma.

 

Dr. Jaume Armengou i Orús
Vicerector d’Ordenació Acadèmica i Professorat de la Universitat Internacional de Catalunya

 

Altres articles publicats a «L’espai de»

La cultura i la ciutat: l’impacte de l’oferta cultural de l’UJI a Castelló i el seu entorn (Wenceslao Rambla)
Universitat i territori
(Joaquim M. Puigvert)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global
(Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur
(Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat
(Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)



5/10/2011 » L'espai de








Llibre recomanat

Actualitat universitats