30 lleidatanes, protagonistes de la història al Diccionari Biogràfic de Dones

Castelló de la Plana, Barcelona, Palma.-18.10.2011.- El Diccionari Biogràfic de Dones (DBD) ens presenta avui un recull d’històries de dones lleidatanes que han sigut referents al llarg de la història per la seua trajectòria en diversos àmbits socials. Des d’Aurembiaix, comtessa d’Urgell, fins a Maria Rúbies, 8 segles d’història es donen la mà al diccionari en línia. Fins a 30 dones vinculades a Lleida, amb unes biografies intenses, que han esdevingut fites de la memòria col·lectiva.

Un bon exemple de les biografies que aplega el DBD és la corresponent a la comtessa Aurembiaix, qui va viure entre 1203 i 1231. Filla del comte Ermengol VIII d’Urgell i Elvira de Subirats (o Elvira Núñez de Lara), es va casar en primeres núpcies amb Álvaro Pérez de Castro, i en segones amb Pere de Portugal, fill de rei Sanç I de Portugal.

Al seu torn, el DBD també inclou la biografia de Victorina Vila, qui va estudiar música, batxillerat i mestra elemental a Lleida. Anys després la família s’establí a Corbins i va fer amistat amb Frederic Godàs, un jove mestre amb entusiasme per fundar a Lleida un col·legi basat en els principis de la pedagogia moderna, amb qui compartia ànsies intel·lectuals i ideals republicans, i amb el qual es casà el 19 de desembre de 1903. El febrer del 1906 la parella fundava la primera seu del Liceu Escolar, la primera ‘Escola Nova Catalana’ que hi hagué a la ciutat. Passats cinc anys, van fundar l’Escola Minerva, només per a nenes. En morir el seu marit, ella tenia 37 anys i 5 fills. El 2 de novembre de 1937, avions italians al servei de Franco bombardejaren la ciutat, destruint entre altres una part del Liceu Escolar, on van morir 42 infants, un mestre i diverses persones que es trobaven llavors dins de l’edifici. Arran d’aquest fet decidí deixar la ciutat i marxà per exercir de mestra a Eller (La Cerdanya). A principis de 1939 emprengué el camí de l’exili acompanyada per quatre dels seus fills, i s’instal·là definitivament a Mèxic, on moriria 23 anys després.

M. Carme Roure protagonitza una més de les històries personals vinculades a l’exili. Mestra a Barcelona, membre de les Joventuts Socialistes Unificades, de FETE-UGT, del PSUC… va col·laborar durant la Guerra Civil en la premsa del partit, en publicacions com UHP, l’òrgan del PSUC i la UGT de Lleida. Com a mestra va estar implicada amb els corrents pedagògics renovadors del moment. Un cop acabada la guerra, s’exilià primer a França. Posteriorment s’establí a l’URSS, on es dedicà a l’ensenyament, especialment d’espanyol. Es va dedicar a treballar amb nens i nenes refugiats de la Guerra Civil espanyola. Més tard es traslladà a Mèxic (1957), on la seva germana Pepita ja treballava a l’Institut Lluís Vives de Mèxic DF, fundat pel Govern de la República amb el suport del president Lázaro Cárdenas. Carme va continuar exercint la seva professió a la Universidad Nacional Autónoma com a professora de rus. També es vinculà a l’ambaixada soviètica i a l’organització Soviet Export Film. No va tornar a Catalunya definitivament fins a 1978, rehabilitada com a mestra gràcies a la Llei d’Amnistia, i encara va poder treballar durant un temps en una escola de barri a Barcelona fins a la jubilació. Va morir l’any 2004, amb poques setmanes de diferència amb la seua germana Pepita.

I finalment, Maria Rúbies visqué durament la Guerra Civil. Mentre el seu pare estigué empresonat per l’exèrcit franquista i tancat en un camp de concentració, la família sobrevivia en una cabana instal·lada al bell mig del Pirineu prop de la frontera. Posteriorment, la família es traslladà a Lleida. El 1957 es llicencià en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona. Retornà a Lleida on exercí la docència en diversos centres religiosos, en els instituts de Lleida i la Seu d’Urgell i en l’Escola Normal de mestres, la direcció de la qual assumí entre 1967 i 1977. Catedràtica de Magisteri de Matemàtiques sempre manifestà una gran preocupació per la didàctica de les matemàtiques. Fou una de les fundadores, el 1967, de l’Escola Espiga, de caire catalanista i aconfessional i un dels puntals en la renovació pedagògica a les comarques de Lleida. Militant de Convergència Democràtica de Catalunya, es dedicà intensament a la vida política des dels primers moments de la transició política. Des de 1977 fins al 1979 ocupà un escó al Senat, també va ser regidora a Lleida i més tard, delegada d’Ensenyament, diputada al Parlament de Catalunya i primera presidenta del Consell Escolar de Catalunya, màxim òrgan de consulta i participació de la comunitat educativa en el sistema educatiu català. El 1988 deixà la militància a CDC per discrepàncies amb la política del joc impulsada des del Govern de la Generalitat i tornà a exercir la docència. El 1992 fou nomenada membre de la Comissió Gestora de la Universitat de Lleida.

Aquesta és només una mostra de la riquesa històrica que el Diccionari Biogràfic de Dones posa a disposició de tothom que n’estiga interessat, de les més de 600 vides, moltes d’elles inèdites, de grans dones dels territoris de parla catalana.

El DBD va ser impulsat per la Generalitat de Catalunya i el Consell de Mallorca amb l’objectiu de donar a conèixer la contribució que les dones han fet en la història dels territoris de parla catalana des de diferents camps de coneixement i àmbits d’actuació. En la seua elaboració, a càrrec de la Xarxa Vives, han treballat investigadors i grups de recerca universitaris en estudis de les dones i de gènere.



18/11/2011 » Actualitat de la Xarxa, Notes de premsa








Llibre recomanat

Actualitat universitats