Les biblioteques virtuals universitàries

Les biblioteques universitàries són anteriors a les tecnologies de la informació i la comunicació. Aquesta obvietat és important per explicar què són avui les biblioteques virtuals de les universitats, perquè sovint es fa difícil no considerar el model tradicional per explicar el seu model virtual.

Si es pogués resumir què fa una biblioteca universitària potser es podria fer considerant que «col·lecciona i difon documents» d’utilitat pels seus usuaris (principalment professors i estudiants) i que l’èmfasi ha anat fluctuant del col·leccionar al difondre al llarg del temps. I això, explicat així, requeriria d’una bona dosi de detalls extres, de ben segur!

Per acabar de situar-nos, no vull ara fer una disquisició profunda sobre què volem dir per virtual que no es pugui dir amb biblioteca digital o biblioteca electrònica. Així que em permetré el luxe d’utilitzar el terme virtual donant-li una volta de cargol a la seva definició com oposat a allò real per considerar que la biblioteca virtual és aquella que mitjançant l’ús de les TIC ofereix una proposta diferent, alternativa o complementaria a la biblioteca tradicional.

· Gestió de les col·leccions
Una de les nostres grans preocupacions de les biblioteques, de tots els temps, ha estat com emmagatzemem i descrivim llibres, revistes o el què caigui a les nostres mans per poder després recuperar-ho amb facilitat. Així que el primer pas cap a la virtualització va ser crear catàlegs electrònics que substituïssin les fitxes catalogràfiques de paper que, endreçadíssimes en calaixets de fusta, servien per buscar llibres i autors que ens remetien a les prestatgeries.

Aquestes noves eines, que en l’argot hem passat a anomenar amb el seu acrònim anglès OPAC (Online Public Accés Catalogue), van suposar el gran salt de les biblioteques en la gestió del seu fons de llibres i revistes.

Un dels esforços importants de les biblioteques universitàries avui en dia és l’augment de la qualitat de l’experiència virtual de consulta dels OPACS. L’OPAC de la UOC, per exemple, ofereix actualment una gamma d’informació perifèrica a les obres disponibles que recorden l’experiència de visitar una biblioteca física. L’usuari pot consultar una versió digital de la coberta dels llibres -que encara que ens pugui semblar informació superficial és un acte que sovint fem els lectors a biblioteques i llibreries-, o el sumari o índexs digitalitzats, o l’enllaç a l’entrada de l’autor a la Viquipèdia, virtualitzant la clàssica consulta al taulell per esbrinar qui és aquell autor/a.

Ara bé, aquest primer pas de virtualització ha aconseguit una versió electrònica de la informació relativa als nostres llibres i revistes, però no una versió electrònica dels continguts.

L’accés als continguts a text complet ha vingut servit de forma massiva per proveïdors externs. Amb l’auge de les TIC les grans editorials i distribuïdores de continguts acadèmics i científics han estat les encarregades de convertir els seus fons a formats electrònics. Aquest procés s’ha centrat sobretot en les col·leccions que les biblioteques universitàries considerem generalment com de recerca; articles de revistes científiques, patents, normativa, etc. Amb l’adquisició d’aquestes col·leccions podríem considerar que les biblioteques universitàries fan el gran pas envers la virtualització; permetent l’accés distribuït als seus continguts, millores en els sistemes de recuperació de la informació i del seu tractament de manera que serveixi encara millor a l’usuari final.

Aquests avantatges evidents venen acompanyats de nous problemes. Resumint-ho molt; el mercat tendeix una concentració empresarial i a un increment de preus que, en vint anys, supera el 300%.

Per resoldre aquest nou repte, i en el cas català, l’any 1996 es crea el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC). El Consorci, que també té presència d’altres universitats (Universitat de les Illes Balears i Universitat Jaume I) és un instrument molt útil en la negociació amb proveïdors, que ens permet aconseguir preus més avantatjosos per col·leccions que, si compréssim de forma individual, ens resultarien molt més oneroses.

Aquest mateix entorn ha estat també una oportunitat d’aprenentatge per les biblioteques. Arrel de les iniciatives de les principals universitats de recerca nord-americanes, també les biblioteques de les universitats catalanes han apostat per la creació de repositoris d’accés obert, especialment mitjançant l’ús de llicències creative commons, per les obres científiques.

· Una aproximació al futur
I si bé la virtualització dels serveis, de la que no he parlat, és un dels reptes de futur de les biblioteques universitàries, al meu entendre el principal repte que afrontem avui és el canvi de paradigma pel què fa a les col·leccions de llibres.

Com deia la gran conversió a electrònic ha estat sobretot per aquelles col·leccions que anomenem científiques i que sobretot tenen format de publicació periòdica. Però amb l’aparició del llibre electrònic les biblioteques ens enfrontem a una situació que pot suposar-nos un repte amb incerta solució.

Què farem les biblioteques si la conversió a formats electrònics dels llibres suposa un increment de preus similar al de les revistes? En un entorn de decreixement dels pressupostos de les universitats, i en conseqüència de les biblioteques, com ens hem de preparar per aquest possible canvi?

D’altra banda també continua sent un misteri per nosaltres quin és el model que les grans editorials i distribuïdores de llibres posaran sobre la taula per l’ús dels seus títols o col·leccions. Hi ha hagut algunes aproximacions interessants, com la de la New York Public Library i la seva proposta de préstec de llibres electrònics per dispositius de tinta electrònica, però si d’entrada ha estat una aproximació, en segon terme ha estat a més a més fallit.

De totes maneres estic parlant, com veieu, d’iniciatives d’una envergadura petita en front de propostes de grans monstres dels entorns d’internet com poden ser Amazon o Google, qui tenen ara mateix l’immensa part dels continguts en formats digitals i qui han demostrat ser tan bons en disposar dels continguts com en oferir serveis de valor afegit sobre els mateixos. És per això que opino que hem de ser més bons que mai en articular una oferta de valor afegit sobre les col·leccions per els nostres usuaris. Ja sabem que internet ha estat un gran eliminador d’intermediaris.

Pep Torn
Director de la Biblioteca de la Universitat Oberta de Catalunya

 

Altres articles publicats a «L’espai de»

La universitat com a comunitat d’emprenedors (Jaume Armengou)
La cultura i la ciutat: l’impacte de l’oferta cultural de l’UJI a Castelló i el seu entorn
(Wenceslao Rambla)
Universitat i territori
(Joaquim M. Puigvert)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global
(Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur
(Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat
(Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)



22/11/2011 » L'espai de








Llibre recomanat

Actualitat universitats