El valencià a l’ensenyament: el que ens cal i el que tenim

La Federació Escola Valenciana ha desenvolupat, des que en 1985 organitzara la primera Trobada, un ampli moviment social que, alhora que mobilitza milers de mestres, famílies i organitzacions cíviques al voltant de l’ensenyament de la llengua del país i el seu ús social, ha desplegat un gran esforç de reflexió i experiència. Aquesta tasca s’ha materialitzat en multitud d’iniciatives dirigides al conjunt de la societat valenciana i, molt especialment, s’ha concretat en les aportacions dels cinc congressos que ha organitzat en els darrers vint anys, cadascun dels quals aconseguiren, en el seu moment, una gran projecció local i forània, tant pel nombre, l’origen i reconeixement dels participants, com per la pertinença dels temes abordats en cada convocatòria.

Fruit d’aquest cabal d’acció i experiència, Escola Valenciana constata, després de 30 anys de normativització institucional, que el valencià a l’ensenyament, tot i oferir una realitat viva i molt engrescadora, també està constrenyit per unes polítiques- i per unes no polítiques- ben contundents, polítiques que aboquen a l’incompliment dels compromisos adquirits per l’Estat Espanyol, quan s’adherí en 2000 a la CELROM, Carta Europea de les llengües Regionals o Minoritàries (1).

Les constatacions de les quals parlem les podem resumir en:

1. Desequilibris territorials que entrebanquen seriosament l’extensió de l’ensenyament en valencià. Per exemple, mentre la província de Castelló escolaritza en valencià una mica més del 61% de l’alumnat, la d’Alacant no arriba al 17% (2). I això que ambdues províncies tenen la major part dels seus municipis classificats com a de predomini lingüístic valencià, segons la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

Açò ocorre perquè l’Administració ha renunciat a fer una acció compensadora i de promoció prevista a la Llei, amb la retallada dels mitjans per poder-ho fer (reducció dels pressupostos i dels efectius humans de l’assessoria de valencià), i amb el fre a l’autorització de més programes d’ensenyament en valencià, fins i tot quan la comunitat educativa dels centres educatius ho ha sol·licitat. En aquest punt, la comunitat educativa ha arribat a haver de defensar per la via judicial la continuïtat de programes que compten amb una demanda social aclaparadora.

Per tant, per als usuaris de la llengua, la interpretació que de la divisió territorial provincial fa l’administració actua, de fet, entrebancant l’extensió de l’ensenyament de la llengua minoritzada, no per causes legals, sinó per la manca d’una política lingüística que assegure la possibilitat d’aprendre en la llengua pròpia en tot el territori, si més no en tots els municipis de predomini lingüístic valencià, independentment de la província en què residisquen.

2. Restriccions en els programes d’ensenyament: si les característiques de l’anterior Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), actualment anomenat Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Castellà (PPEC), que escolaritza el 71% de l’alumnat valencià, es modifiquen, es posarà fre a la possibilitat d’incorporar progressivament més àrees del currículum a l’ús vehicular del valencià. Açò pot passar en entrar en vigor la nova normativa aprovada pel Govern valencià perquè, en destriar l’àrea de Coneixement del Medi de l’Educació Primària en dues noves àrees: àrea Social i àrea Natural, es limita a una sola d’aquestes àrees l’ús del valencià com a llengua vehicular, mentre que la llengua de l’altra la decidirà cada centre educatiu. Per tant, es tracta d’una restricció respecte a la norma actual.

3. Un nou programa plurilingüe ineficaç, d’abast restringit i que ignora el paper de llengua pròpia del valencià: l’Administració educativa valenciana ha engegat un nou programa d’aprenentatge de llengües que obvia que els objectius educatius de la Llei (el domini, en el cas de les dues llengües oficials, i la competència comunicativa en el cas de la llengua estrangera) s’han d’aplicar sobre el conjunt de la població escolar. Al nostre parer, també incompleix els compromisos de l’Estat espanyol com a signatari de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

L’Administració ha creat, des de 2011, una xarxa de centres plurilingües on els centres ingressen o l’abandonen voluntàriament, tant si són d’educació infantil i primària com de secundària, sense importar el moment en el qual l’alumnat comença a estudiar en anglès ni assegurar la continuïtat del programa. A més, cada centre ha hagut de posar els mitjans necessaris pel seu compte, començant pel professorat especialitzat, perquè l’Administració no ha reforçat la plantilla ni n’ha assegurat la dotació de manera estable.

Per altra banda, i des d’aquest curs, l’Administració ha generalitzat en la major part dels centres educatius d’infantil i primària una nova plantilla de professorat. Pel que fa a les possibilitats de poder assolir els objectius lingüístics de la Llei, val a dir que la modificació suposa, per una part, eliminar en els centres amb dues línies un lloc de treball de primària i, per altra, bescanviar un altre lloc de primària-francés per un de primària-anglés que se suma a un altre ja existent. I amb aquests canvis -amb una pèrdua neta de llocs de treball- pretén implantar l’ensenyament de l’anglés, tant com a matèria com del seu ús vehicular en determinades àrees no lingüístiques, a tot l’alumnat del centre.

4. Discriminació de l’ensenyament en valencià per la xarxa de centres privats concertats: la titularitat dels centres (pública o privada) esdevé determinant perquè l’ensenyament en la llengua minoritària es puga atendre i estendre, o no, de manera regular i uniforme, per tot el territori. El cas és que els centres privats concertats, malgrat que escolaritzen un 30% de la població i estan sostinguts totalment amb fons públics, només acullen el 6% de l’alumnat que estudia en valencià. És així com la titularitat dels centres educatius esdevé també un factor de distinció, exclusió, restricció o preferència injustificades que afecten l’ús de la llengua minoritària, en el nostre cas, el valencià.

5. Impossibilitat crònica de completar els estudis en valencià: l’Administració no només no assegura la continuïtat en el sistema dels programes d’ensenyament en valencià, sinó que els fa desaparèixer mentre que l’alumnat avança al llarg de l’escolarització. Mentre que l’alumnat que en infantil i primària cursa els seus estudis en valencià representa un 35%, només un 27% pot continuar fent-ho en ESO. En Batxillerat baixa fins el 18% i en FP només que un 4,6% ho aconsegueix.

Les xifres sempre es poden llegir en una doble direcció: el que ens cal i el que tenim, el que voldríem que fos i el que s’ha aconseguit. Al capdavall, però, com déiem al començament, el valencià és la llengua amb la qual s’expressen realitats socials, culturals i polítiques «normals», és a dir, vitals, interessants, colpidores, populars o descregudes… Per això, mai no dimitirem del que, senzillament, som. No podríem sense fer el ridícul.

Morta i soterrada la radiotelevisió valenciana, malmesa o abandonada per les institucions la indústria cultural, l’escola continua ocupant un lloc central del «problema», però, advertim, patix un aïllament suïcida. Acabem amb una cita de Joan Fuster que, com acostuma, ho esclareix i, alhora, ens esperona (3):

«Jo sóc “impacient”, com tots els vells: tinc pressa. Vull dir que no m’agradaria morir-me -despús-demà seria una data plausible- sense haver vist i comprovat que certes coses han estat “aconseguides”. L’altre dia, el conseller Ciscar va dir, aproximadament: “Ui! Això de consolidar el valencià és cosa, com a mínim, d’un parell de generacions…”. Ja ho he dit: tinc pressa. Però, ben mirat, un parell de generacions no seran suficients, tenint el compte el vell problema de la “societat valenciana” i el seu “autoodi”. No seré jo qui desdenye el problema de les banderoles, ni el de l’expectoració de “limno”, que, al capdavall, és la sarsuela política vigent. Personalment, canviaré una “escola” com Déu mana per totes les percalines oficials i per l’orfeó administratiu. El valencià a l’escola, el valencià al carrer, el valencià en els tràmits polítics: en la vida de cada dia. “Ells” hi estan en contra. (…) Hi ha uns “mestres d’escola”, unes “escoles”, i un conseller, i una oportunitat decent…».

Fa temps que les dues generacions han passat i que «el conseller» és un altre, però l’oportunitat encara és «decent» i no la volem perdre.

(1) Anàlisi del compliment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries a l’Estat Espanyol: el cas valencià, dels mateixos autors.
(2) Les xifres corresponen a dades de 2011 -ara, podrien haver empitjorat- i pertanyen a l’estudi dels mateixos autors realitzat per al Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV).
(3) El Temps, núm 27, 24 de desembre de 1984 (Extret de Raons i paraules, de Joan Fuster. Edició d’Isidre Crespo).

Vicent Esteve i Rosa Roig
Membres d’Escola Valenciana

Darrers articles publicats a «L’espai de»
El Palau Reial de Perpinyà, un castell recobrat (Aymat Catafau)
L’estiu a la regió Vives (Joan Sagués)
La Xarxa Vives, aliança d’oportunitats (Fabrice Lorente)
La Xarxa Vives i l’articulació cultural de l’àrea lingüística catalana (Muriel Casals)
Xarxa de xarxes (Juli Peretó)
El I Campionat universitari de carreres d’orientació (Rafael García)
La implementació del Suplement Europeu al Títol a la regió Vives (M. Carmen Falomir)

Articles anteriors



2/09/2014 » L'espai de








Llibre recomanat

Actualitat universitats