Quelimane (Moçambic).- 16/11/2015.- La Missió dels Dehonians a Quelimane ha acollit, durant el mes d’octubre, una estada de docència d’Elisa Bosch i Agustina Salvà, de la Universitat de les Illes Balears, en el marc del programa de cooperació Fisiàfrica de la Xarxa Vives. Entre els dies 5 i 16 del mes passat, ambdues professores van impartir classes als 33 alumnes del Grau en Fisioteràpia, aportant els seus coneixements a la formació d’aquests professionals sanitaris del país.
Tal i com explica Elisa Bosch, qui va impartir l’assignatura de Fisioteràpia a la Salut de la Dona, l’experiència «ha estat tot un repte, atès que aquesta disciplina ja és complicada d’impartir a les universitats del nostre territori», en no formar part de tots els plans d’estudi del Grau. La professora Bosch es va informar abans del seu viatge sobre les necessitats formatives de l’alumnat, per adaptar els continguts a les necessitats, i va parlar així mateix amb Maria Rosa Da Victoria Jacinto, supervisora provincial de la Salut Matern Infantil de la província de Zambezia, la capital de la qual és Quelimane. Els alumnes «van trobar molt interessants les possibilitats de tenir fisioterapeutes formats en aquesta àrea i poder treballar-la des de la prevenció i l’educació als programes de salut comunitària».
Bosch destaca molt positivament «l’educació i motivació del grup d’alumnes a Moçambic; la puntualitat ha estat una cosa sorprenent, així com l’organització dels propis alumnes amb el delegat i subdelegat sempre pendents de les necessitats del grup i de les professores. Han mostrat una predisposició molt bona, una gran adaptabilitat al professorat estranger, i tenen moltes ganes de tenir materials docents, llibres especialitzats de fisioteràpia en llengua portuguesa, espanyola o anglesa. Vaig tornar a sentir emoció per ser professora», conclou.
Al seu torn, Agustina Salvà va impartir l’assignatura de Mètodes de valoració en Fisioteràpia i una iniciació a la masoteràpia, i destaca també que els alumnes «tenien moltes ganes d’aprendre i tingueren una ressistència brutal, les ganes d’aprendre van vèncer al cansament, malgrat les 8 hores de classe diària».
L’alumnat del curs està integrat per 30 homes i 3 dones d’entre 22 i 50 anys, tots professionals de la salut (la major part tècnics en Fisioteràpia, altres tècnics en Ortopèdia) en hospitals repartits per tot el país. Els seu nivell, continua Salvà, «és molt variat: n’hi ha alguns que tenen més bona base d’Anatomia, Fisiologia i Biomecànica, i d’altres que van més perduts, tot i dur alguns d’ells molts anys treballant com a tècnics». Els mitjans són limitats: «ens va sorprendre que cap d’ells tingués un goniòmetre, o ina cinta mètrica, eines bàsiques del fisioterapeuta a Europa. Els va fer molta il·lusió que els fessim arribar aquests instruments de medició, així com les camilles d’exploració i tractament, també aportades per la Xarxa Vives», indica la professora de la UIB.
Malgrat les limitacions marcades per l’idioma (la llengua oficial del país és el portuguès) i els problemes causats per la manca de corrent elèctric, «l’experiència en general va ser fantàstica» segons Salvà. Finalment, Bosch aconsella als professors que hagen de viatjar en el futur a Moçambic per impartir classes «que tinguin tot tipus de metodologia preparada; s’ha d’estar preparat per a poder donar classes sense projector, ja que moltes vegades vam tenir talls de llum; si no teniem llum, nosaltres havíem de començar per la part pràctica, o fer revisió amb preguntes o exercicis».