El que importa són les persones, no les tecnologies… hi estem d’acord. Porto ja un temps mirant de donar sentit a l’expressió, que segur que no és el primer cop que llegiu o escolteu, afegint i contestant noves preguntes.

Quines persones?  Fugint del terme nadius digitals, m’agrada parlar d’una expressió amb moltes menys connotacions: els nous individus connectats, éssers que sobretot i  per sobre de qualsevol altra cosa satisfan, a l’anomenada web 2.0 o web social, una sociabilitat últimament adormida. Els presentava a Socionomia, el meu últim llibre, però continuo mirant de contestar la pregunta que penso fonamental: com som des que som a Internet?

I és que som cada cop més coses, a més de sociables. Una manera d’aprofundir en la qüestió és, com van fer des de la Fundació McArthur durant tres anys fins al 2008 en un conegut estudi etnogràfic (Living and Learning with new media),  observar què estan fent els joves al nou ecosistema. Les conclusions del conegut estudi presentaven el que ells anomenaven les tres formes bàsiques de participació als nous mitjans. Les considerarem en aquest article com a tres etapes en l’evolució de l’ús, de l’apropiació de les tecnologies, posant-les en relació amb la classificació TIC, TAC, TEP (Tecnologies de la informació i la comunicació, Tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement i Tecnologies de l’empoderament i la participació, ja autèntica): perdre el temps, donar voltes a alguna cosa i, finalment, ser-ne expert en algun domini.

-Hanging out (perdre el temps)

És l’apropiació més coneguda entre els joves, que ho hem fet tota la vida fora de la xarxa i ho repetim ara en aquesta: passar temps junts. Sigui per telèfon, amb l’antic Messenger, el Facebook o el Whatsapp, el que forma part de la socialització natural dels joves és fer servir les eines per tal d’ampliar o d’enriquir el temps que es passa amb el grup social primari en aquell moment, el dels amics.

Es produeix de forma natural i abundant i resulta una de les preocupacions més serioses al voltant d’Internet, resultant en pares i mestres que posen en dubte els beneficis de la xarxa si consideren només els seus usos més lúdics (de vegades en un sentit textual, com quan ens referim als jocs socials). Teòrics que dubten del concepte de nadius digitals des del punt de vista que només són més hàbils que els no nadius en aquest aspecte o pares que veuen la xarxa com a excusa per perdre el temps, són exemples de la necessitat de donar visibilitat, també, a les següents possibilitats.

–Messing around (donar-hi voltes)

No sempre de forma autònoma els joves saben anar més enllà de l’anterior etapa en l’apropiació de les tecnologies. Per això és tan important destacar la possibilitat que les xarxes a Internet puguin ser no només socials sinó també d’interessos. «Donar-hi voltes» representa el principi de formes més intenses d’implicació amb els nous mitjans, que poden arribar a satisfer les necessitats de realització professional més elevades en l’esser humà. Es comença en aquesta etapa a veure les tecnologies com a finestres obertes per l’exploració d’interessos, des dels més lligats a qüestions personals als més professionals. Buscar informació en línia, experimentar, editar i compartir vídeo, música, fotografia, etc. pot ser el principi d’allò que penso que constitueix la preocupació fonamental també de pares i educadors: el fet que els joves facin servir el seu temps en coses productives.

Comença a tenir sentit intervenir-hi, recordar, com feien des de l’administració educativa catalana, que l’apropiació tecnològica que es proposa a les escoles és tan important i allunyada dels usos més trivials de les TIC com la de les TAC, les Tecnologies per l’aprenentatge i el coneixement.

Ensenyar a cercar (prioritzant fonts fiables com la Viquipèdia sobre altres menys neutrals o de qualitat), alimentar la pertinença a comunitats d’interessos, permetre i fins i tot formar aliances amb les diverses xarxes d’interessos possibles (Twitter en seria un bon exponent), és important si volem motivar els joves, acompanyar-los en la tasca de «donar sentit» al temps que dediquen a la formació i a les seves vides en general. Els conceptes de personalització de l’aprenentatge, de donar cabuda a la manifestació de múltiples intel·ligències als sistemes educatius, d’afavorir la creativitat en un context de continguts i recursos abundants i lliures a la xarxa per cada possible vocació anirien en aquest sentit. No serien estranys llavors escenaris de formació de músics, ballarins/es, programadors de videojocs, etc. des dels sistemes educatius reglats i no només de manera anecdòtica fora d’aquestos.

-Geeking out (ser-ne experts)

Enllaça a la perfecció amb l’objectiu de la universitat com a institució suprema de molts dels sabers i ho fan avui alguns pocs joves, especialment autònoms i gràcies a les possibilitats dels nous mitjans: anar-se convertint (la formació és un procés, mai un objectiu en sí mateix), en experts en allò que els apassiona.

Implica participació, ja de veritat (en aquest sentit discrepo de la McArthur Foundation en la consideració del Hanging out i el Messing around com a formes de participació), en el desenvolupament econòmic, cultural, polític, social o de qualsevol altra esfera de la societat i mereix la proposta d’un nou terme. Inclou l’ús de les tecnologies com a mitjans per aprendre (TAC) però també per transmetre coneixement especialitzat (blocs, perfils a xarxes d’interessos i infinites comunitats especialitzades en són bons exemples), alhora que ajuden l’individu connectat a adquirir un estatus i una credibilitat entre els membres de la comunitat pròpia, que faci pensar en formes autèntiques de participació. L’individu esdevé amb elles en micromitjà de comunicació per a la seva comunitat, en micropoder de decisions abans monopolitzades per diverses institucions.

En vam dir fa ja uns mesos TEP (Tecnologies de l’empoderament i la participació)i implica, ara sí, l’apropiació de les TIC per a l’assoliment de les necessitats més elevades en la piràmide de Maslow i els constructes teòrics d’altres investigadors de la motivació (reconeixement social, competència, autonomia, autorealització, sentit).

De nou, establir aliances entre el Geeking out i la tasca universitària farà que hi guanyin ells però sobretot que hi guanyem nosaltres, tan necessitats últimament de propostes de reinvenció. D’una Internet que deixi de ser considerada una distracció i comenci a ser una part important de la realitat universitària dependrà que sorgeixin noves formes de negoci, creació, innovació, inspirades en els que a Socionomia anomenàvem els valors 2.0, ni més ni menys que el diàleg, la cultura del «compartir», la col·laboració, la transparència o l’esforç.

Deixem-los participar, participem amb ells.

Dolors Reig
Psicòloga social i editora principal d’El Caparazón

Altres articles publicats a «L’espai de»

La cooperació universitària, en perill d’extinció (Joan Viñas)
La comunicació digital des de la Universitat (Meius Ferrés)
Universitat i empresa periodística: el vincle necessari (Josep Lluís Micó Sanz i Andreu Casero Ripollés)
Seguretat lingüística i internacionalització (Isabel Vázquez)
Les biblioteques virtuals universitàries (Pep Torn)
La universitat com a comunitat d’emprenedors (Jaume Armengou)
La cultura i la ciutat: l’impacte de l’oferta cultural de l’UJI a Castelló i el seu entorn (Wenceslao Rambla)
Universitat i territori (Joaquim M. Puigvert)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)