Vivim una època de grans transformacions que alhora genera grans incerteses. A les universitats hem de fer un canvi radical no tant sols per adaptar-nos als nous temps, sinó perquè segurament ens hi juguem la supervivència. Ens trobem en plena revolució del coneixement, i ens cal aprofitar l’oportunitat de reinventar-nos, com a individus i com a comunitat. Un canvi de paradigma com aquest requereix una gran dosi d’entusiasme i energia per afrontar-lo, perquè sacseja els fonaments d’allò que fins ara hem conegut.
Avancem cap a un nou model d’aprenentatge compartit, amb individus permanentment connectats, on ningú té el coneixement absolut i els estudiants treballen en entorns personals d’aprenentatge en què els professors simplement acompanyen en el procés cognitiu. Un sistema en què tothom ofereix les seves habilitats, la seva capacitat d’aprendre i d’ensenyar i les posa al servei de tots per assolir l’eficiència. Un funcionament en què el poder no rau a disposar de la informació, sinó a saber gestionar adequadament i de manera estratègica la comunicació cap endins i cap enfora de la institució. Un lloc on és possible adquirir reputació digital -només cal tenir coses a dir- amb la certesa que aquest empoderament pot constituir un autèntic motor de transformació. Un entorn ple d’equips multidisciplinaris, oberts als canvis, col·laboratius, capaços de gestionar moltes dades i molta informació, flexibles, creatius. Per arribar-hi, les estructures tradicionals, jeràrquiques i compartimentades hauran de canviar necessàriament, per dotar-les de més agilitat a l’hora de la presa de decisions.
Tenim dos exemples que ens mostren la velocitat dels canvis en la nova societat del coneixement. D’una banda, ja tenim aquí l’anomenada Internet de les coses, amb tots els objectes connectats, que fa poc semblava cosa de ciència-ficció. De l’altra, cal parar atenció a la recent aparició dels MOOC (Massive Open Online Courses). La bona acceptació que tenen fa pensar que el monopoli del coneixement i de l’acreditació en l’educació superior ja no serà en mans de la universitat tradicional, que alguna cosa haurà de fer per oferir un valor afegit si no vol veure com els futurs estudiants s’escapen cap a mètodes que els resulten més atractius i que són gratuïts.
A alguns, aquesta transformació els fa por i fins i tot vertigen. D’altres simplement se la miren amb menyspreu. I encara en queden molts que simplement la neguen, volen quedar-ne al marge. Els obstacles són ben coneguts: l’endogàmia universitària, la resistència al canvi, la creixent competitivitat, la crisi… Només els podrem superar amb formació, assessorament i bons mètodes de persuasió que de mica en mica ajudin els reticents a canviar la manera de veure el món, i per tant, la manera de treballar, perquè cap universitari no se’n pot quedar fora: els analfabets digitals i els immobilistes no trobaran encaix a la universitat del segle XXI.
La bona notícia és que aquesta universitat connectada, global, comunicada amb el món, no ha de convertir-se en la institució freda i asèptica que podríem imaginar en aquest entorn tecnològic. La tecnologia en aquest cas ens ofereix precisament la possibilitat de fer-nos-la a mida, amb atenció individualitzada, amb més qualitat de vida, podent trencar la barrera de l’espai i el temps per a la formació i el treball, amb una bona gestió del personal, amb una adequada valorització del talent individual, amb possibilitat de crear xarxes d’interessos fora de la feina que acabin generant un bon clima de treball. Una universitat a escala humana, on tothom té accés a tota la informació durant el procés de creació d’un projecte, on els espais reservats al treball i a l’oci es desdibuixen en benefici de la creativitat, on hi ha un esforç per teixir complicitats en funció d’un objectiu compartit. Una universitat on els científics es preocupen de buscar mètodes de comunicació que els permetin explicar allò que fan a la societat, on es fa divulgació de la ciència. A la Universitat de Girona hem aplicat tot això a la primera edició del TEDxUdG i el resultat ha estat molt bo. Perquè treballar així dóna sentit a la nostra feina, i és possible gràcies a l’aplicació intel·ligent dels nous sistemes de comunicació.
Necessitem que les nostres universitats siguin motor de canvi, que treballin plegades en projectes de dades obertes (Open Data), que fomentin el treball col·laboratiu entre els equips, que creïn materials en llicències Creative Commons, que monitoritzin les xarxes per conèixer i tenir en compte les opinions i necessitats dels seus membres, que integrin les xarxes socials dins el funcionament ordinari com a mitjà d’interacció i comunicació, que comparteixin tecnologia per millorar la qualitat de vida de la seva gent, i que deixin que els estudiants, nadius digitals, prenguin part activa en tot el procés, perquè aquest ja és el seu món. I tot plegat no és una opció que hàgim de valorar si ens convé o no. És una necessitat imperiosa.
Meius Ferrés
Social Media Manager
Unitat 2.0
Universitat de Girona
Altres articles publicats a «L’espai de»
Universitat i empresa periodística: el vincle necessari (Josep Lluís Micó Sanz i Andreu Casero Ripollés)
Seguretat lingüística i internacionalització (Isabel Vázquez)
Les biblioteques virtuals universitàries (Pep Torn)
La universitat com a comunitat d’emprenedors (Jaume Armengou)
La cultura i la ciutat: l’impacte de l’oferta cultural de l’UJI a Castelló i el seu entorn (Wenceslao Rambla)
Universitat i territori (Joaquim M. Puigvert)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)