La meva experiència a la Lliga de Debat Universitari

Encara recordo el moment en què enviava el correu per participar a la primera lliga interna de debat de la Universitat de Girona (UdG). I des de llavors ja ha passat un any. En aquests vaig compartir l’experiència de preparació, convivència i, perquè no dir-ho, competició amb membres de la mateixa Universitat per ser un dels cinc representats a la Lliga de Debat Universitària de la Xarxa Vives.

Un mes abans de l’esdeveniment enviàvem a l’organització el nom dels cinc membres de l’equip de la UdG en la seva estrena en la lliga i en la qual, curiosament, en aquesta passada edició també érem anfitrions. Per què vaig decidir apuntar-me a una lliga interna que segurament em duria a participar a la LDU? Sovint els estudiants universitaris no s’adonen de la importància de parlar en públic, molts creuen que els estudis que han escollit els conduiran a professions on la oratòria és l’últim pilar: van molt equivocats. No només un advocat, un mestre, un periodista… són els professionals que aparentment necessiten una bona oratòria per desenvolupar les seves carreres. En el meu cas, enginyeria informàtica, aquesta serà clau quan hagi de reunir-me amb un client per arribar a acords del producte, quan hagi d’exposar davant una directiva les decissions de projecte que hagi pres o, un altre exemple, serà clau (com tots els estudiants universitaris) quan hagi d’exposar el meu Projecte Final de Grau davant el tribunal.

Però no només l’oratòria és important, i aquí és on arriben els pilars de la Lliga de Debat, sinó també demostrar la convicció cap a un tema, la improvisació, el coneixement i el llenguatge gesticular. Deixeu-me aclarir, però, que aquests són insignificants si no s’aplica l’últim pilar que comporta una lliga de debat: el treball en equip. Tanmateix, tots som diferents, tenim trets i característiques que ens defineixen i alhora ens diferencien dels nostres companys i d’altra banda, en un debat es desenvolupen diferents rols: és clau doncs identificar quin és l’adequat per a cadascun de nosaltres.

He de confessar, però, que personalment el debat m’ha ajudat a desenvolupar i millorar la tècnica de l’oratòria, art que admiro i afició que porto anys entrenant. I és per aquest motiu que aquestes paraules no les podria escriure amb més alegria pel fet que aquesta passada edició vaig ser galardonada amb el premi a la millor oradora.

Molts dels passats o futurs participants creuran que jugar en terreny propi per primer cop, és a dir, quan la teva universitat és amfitriona de la lliga és un punt a favor: nosaltres també ho creiem fins abans d’iniciar la lliga. Va ser llavors quan ens vam adonar on érem: a punt de representar la nostra universitat l’any que s’estrenava com a participant i amfitrió; el pes de la responsabilitat va caure sobre les espatlles del meu equip i per conseqüència els nervis es van fer palesos. I més encara quan vam començar a trobar-nos cara a cara amb tots els que serien els nostres contrincants, vinguts de les diferents universitats (perquè en aquell moment com a novells, només els sabíem veure com a competidors, què equivocats anàvem!) i ignoravem a què ens conduiria tot allò. Sense perdre la proximitat que ens identifica a la gent de Girona, ens vam presentar a tots els nostres companys de les altres universitats i ens vam disposar a escoltar el sorteig de places del calendari de competicions.

El primer debat va marcar un abans i un després en la nostre participació a la lliga. Per una part tan sols anàvem a passar-nos-ho bé, però guanyar el primer debat ens va animar a tot l’equip a jugar amb més ganes. Per altra banda, vam descobrir realment què era la lliga de debat: un esdeveniment anual on vam conèixer gent de totes les universitats de parla catalana i on neixerien uns llaços d’amistat increibles. Quan més avançava la lliga, més animats estàvem, més coneixíem la gent i més ens sentíem part d’aquella família de participants on tots parlàvem un català amb trets i varietats tan diferencials. Alguns repetidors, altres principiants, tots vivíem moments únics i irrepetibles a cada instant del dia. Tot això ho demostra el fet que, en finalitzar la lliga, se’ns va fer a tots un nus al coll quan vam dir-nos adéu.

En definitiva, crec personalment que no hi ha experiència més enriquidora que poder improvisar i demostrar dots sobre un escenari, amb un equip que es converteix en la teva única família durant un mes de preparació i uns companys de 12 universitats diferents, que ja desitjo trobar-me a la següent edició.

I a tu lector, no només t’animo a participar si vols desenvolupar millor la teva posada en escena, sinó si vols viure la màgia que comporta una LDU amb tots els valors de la Xarxa Vives, els seus magnifics participants i voler créixer com a persona, ja que qualsevol experiència per la que hom es prepari en aquesta vida el definirà en el futur.

I a vosaltres amics, gràcies per escollir-nos millor equip de tota la lliga, espero veure-us a la següent edició amb més ganes de xerrar i compartir escenari junts!

Mar Llambí
Millor oradora de la X Lliga de Debat Universitari de la Xarxa Vives d’Universitats

Darrers articles publicats a «L’espai de»

Curs d’introducció a la didàctica de la llengua com a idioma estranger: balanç de les primeres quatre edicions i visió de futur (Verònica Cantó)
El valencià a l’ensenyament: el que ens cal i el que tenim
(Vicent Esteve i Rosa Roig)
El Palau Reial de Perpinyà, un castell recobrat (Aymat Catafau)
L’estiu a la regió Vives (Joan Sagués)
La Xarxa Vives, aliança d’oportunitats (Fabrice Lorente)
La Xarxa Vives i l’articulació cultural de l’àrea lingüística catalana (Muriel Casals)
Xarxa de xarxes (Juli Peretó)
El I Campionat universitari de carreres d’orientació (Rafael García)
La implementació del Suplement Europeu al Títol a la regió Vives (M. Carmen Falomir)

Articles anteriors